Cultura

Crònica

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Emprendre el vol fora del mur

Cuixart: “Avui la pandèmia despulla més les deficiències d’un món que relega la cultura”

Fa anys i durant molt de temps, l’Enric Casasses i Figueres, anomenat per ell mateix com “el Castanyes” o simplement “Mossèn Xemeneia”, apareixia als recitals amb un copalta que li servia de complement –ahir també–. Més tard va incorporar una fletxa travessant-lo, cosa que durant els viatges feia inevitable la pregunta “on us han atacat els indis?” Casasses tenia dies de tota mena, però els que tenia bons resultava genial. En altres es resignava de manera estoica o es recuperava màgicament. Queden lluny els dies de les aventures apatxes, però l’obra de l’Enric ha continuat endavant des del grapat de llibres que duia en un paquet lligat amb un cordill i que va costar tant que li publiquessin fins que el Xavier Folch es va decidir –Druida li havia editat dos llibres a començament dels setanta i dels vuitanta–. En Castanyes ja tenia quaranta anys i dominava els registres com un corrector expert amb una creativitat sense límits. Tota la vida havia estat per a la poesia, cosa que es notava i es nota molt.

Qui va patir una emboscada índia va ser Pascal Comelade –en la banda del qual l’Enric tocava el triangle i feia de bruixot–. No el van deixar passar per la frontera a causa de la Covid. L’acte de lliurament del Premi d’Honor va quedar un xic deslluït sense el pianista còmplice. També va quedar eclipsat per la no presència de Jordi Cuixart, en aquest cas capturat pels soldats de Fort Alamy. Per tercer any consecutiu el president d’Òmnium no va poder entregar personalment el guardó perquè és a la presó amb nou anys de condemna, que si la cosa no canvia gaire complirà. Cuixart va aparèixer, però, en un vídeo amb tot l’historial del calvari, amb imatges de l’única trobada entre el president d’Òmnium i el poeta el 23 de juliol quan Cuixart estava en tercer grau i el va poder anar a visitar a casa seva. És el tercer Premi d’Honor –insisteixo– en què Cuixart pateix una arbitrarietat que sembla que no es pot solucionar. Durant els últims anys, Casasses, tant anarquista com catalanista, ha participat en mobilitzacions per la llibertat de Catalunya, i ara el premi, amb aquest Honor pompós que s’haurà de modernitzar, reconeix el talent d’un poeta al llindar dels setanta anys, que ha renovat mentre s’ancorava en una tradició que coneix com ningú. Casasses va fer una actuació “contra la sífilis del cervell”, amb, entre altres, un immens Feliu Gasull.

En el quadern de lliurament d’aquesta 52a edició del Premi d’Honor, una tirallonga característica de Casasses ho explicava més bé que un llibre d’història: “Hem de sortir / de la presó / per no morir / que la raó / no rebi més / cops de bastó / que la llei és / que autoritat / en té només / la veritat / i lo que vol / és llibertat / emprendre el vol / fora del mur / i veure el sol / sense altre fur / ni manament / i si se’n surt / la gent i el vent / podrem campar / tranquil·lament / i respirar.” Per la seva part, el discurs de Cuixart deixava constància que “avui la pandèmia despulla encara més les deficiències d’un món que relega la cultura”. Estaria bé que els dirigents polítics assumissin que sense la cultura Catalunya és poca cosa, “quasi res”, com ho diria Salvat-Papasseit. Casasses va dir que se sentia patumitzat en comptes de pirata. 1.100 nits ha passat Cuixart a la presó. Espero que els poemes de Casasses l’alliberin, ni que sigui una mica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.